LA FORÇA MAJOR EN EL COMPLIMENT DE LES OBLIGACIONS CONTRACTUALS: EFECTE COVID_19

La pandèmia del Coronavirus com a crisis sanitària comportarà un abans i després en el compliment de les obligacions i contractes existents a dia d’avui, atès que l’empitjorament previsible de la situació econòmica dels ciutadans i de les seves empreses – encara que desitgem i  esperem que sigui per un periode de temps curt – pot posar en perill el compliment de les obligacions adquirides,  amb la conseqüent pèrdua de la seguretat jurídica,  per esdevenir aquesta crisis una situació d’excepcionalitat sense precedents.

Davant d’aquest situació expecional poden donar-se infinitat de casos d’incompliments totals o de compliments defectuosos de les obligacions lliurement assumides amb anterioritat a la crisis, en especial pel que fa a aquelles obligacions pecuniàries, que comporten l’obligació d’un pagament. Respecte a aquestes es podran donar situacions de compliment amb retard – conegut com a mora – o l’incompliment definitiu de l’obligació.

Segons la normativa, en general,  incorren en mora tots aquells retards d’obligacions de fer o donar, quan el deute sigui vençut i exigible, amb la deguda reclamació del creditor de l’obligació. No obstant, s’exigeix culpa o dol del deutor (voluntarietat) en l’incompliment de les obligacions. Si manquen aquests requisits, com pot succeir durant la crisis sanitària del Coronavirus, pot donar-se una situació de força major imprevisible que pot situar el compliment de les obligacions i contractes en un espiral de dubtes.

Previsiblement molts incompliments es donaran pel fet de no poder cumplir l’obligació dins el termini estipulat. Aquí podrà haver-hi lloc a situacions en que l’incompliment esdevindrà definitiu, amb la conseqüència de la resolució de l’obligació o contracte quan l’interès del creditor no s’hagi pogut veure satisfet definitivament o en l’exigència del seu compliment per part d’aquell. O bé podrà haver-hi lloc a compliments defectuosos per no haver-se pogut dur a terme dins el termini prèviament fixat.

Per tant, cap la pregunta de  si immersos en una situació de força major amb dificultats econòmiques per bona part de la població, en cas d’incompliment, s’aplicaran els efectes ordinaris de l’execució forçosa i la indemnització dels danys i perjudicis a càrrec d’aquell que hagi incomplert?

Es fa necessari esmentar que la crisis sanitària del coronavirus  esdevé una situació inevitable per part del deutor qui, en exercici d’un diligència raonable, pateix una modificació sobrevinguda de les circumstàncies que existien quan varen obligar-se o contractar i que poden frustar la finalitat dels mateixos.

Si s’acaben aplicant els efectes o conseqüències ordinàries en atenció al principi d’obligatorietat a les obligacions i contractes es poden acabar derivant conseqüències injustes. Ens trobarem, doncs, davant de la controversia entre l’exigència del compliment de les obligacions i els contractes quan s’hauran vist alterades significativament les circumstàncies que condicionen la satisfacció de les prestacions i la possible revisió, suspensió o resolució judicial dels contractes. Davant d’una causa de força major com és la situació que estem vivint en aquests moments quines previsionals legals, al marge dels Decrets acordats fins al moment pel govern de l’Estat existiran amb la finalitat de mantener l’equilibri de les parts contractants? Com a resposta a aquesta incertesa advoquem per l’aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus” que inclou el principi que “el contracte obliga mentrestant les coses continuïn així“. És inexcusable el seu caràcter transcendent en aquests moments. Ara bé, per a la seva aplicació s’exigirà a priori l’existència d’una alteració radicalment imprevisible i extraordinària de les circumstàncies vers les que existien al moment de formalitzar el contracte, que provocarà una desproporció exhorbitada de les prestacions. La clàusula “rebus sic stantibus” pot continuar essent subsumible en les relacions obligacions i contractuals existents durant la crisis del Coronavirus sempre, però, que es donin els pressupòsits jurídics al cas concret.

Tal com diu el Tribunal Suprem en la Sentencia núm. 333/2014, de 30 de juny per exemple “…més enllà de la seva mera aplicació com a criteri interpretatiu, l’art. 1289 del Codi Civil, la commutativitat s’erigeix com una regla de l’economia contractual que justifica ab initio la possibilitat de desenvolupament de figures com la clàusula rebus sic stantibus. Resulta lògic, d’acord amb el mateix principi que, quan, fora del que s’ha pactat i sense culpa de les parts i de forma sobrevinguda, les circumstàncies que van dotar de sentit la base o finalitat del contracte canvien profundament, les pretensions de les parts, el que d’acord amb el principi de la bona fe cal esperar en aquest context, poden ser objecte d’adaptació o revisió d’acord a el canvi operat“.

Potser el legisador haurà d’acollir les doctrines consolidades reguladores de les conseqüències de la força major  que es troben ja codificades a altres països , que van en la línia d’alliberar del deutor en aquelles casos en que sobrevenen circumstàncies extraordinàries i imprevisibles que fan imposible el compliment o molt difícil, o bé aquelles altres que prefereixen per la modificació de les condicions del contracte o la resolució en aquells contractes d’execució periòdica o continuada en el temps, quan la prestació per una de les parts sigui excessivament onerosa com a conseqüència dels fets imprevisibles. És evident que, sigui quin sigui el criteri a seguir,  la igualtat de les parts en el patiment de les conseqüències de l’incompliment o incompliment defectuós s’haurà de mantenir per les parts.

Conseqüentment, d’acord amb les circumstàncies i normativa actual, exceptuant casos molt concrets específicament regulats, quan es doni la impossibilitat o la dificultat extrema pel compliment de les obligacions o dels contractes degut a la crisis del Coronavirus, s’haurà d’interpelar a les dues parts contractants vinculades perquè cerquin una modificació i revisió del contracte o de la relació obligacional, de manera pactada en primer terme i només en el seu defecte, l’establiment de la suspensió o en el pitjor dels casos de la resolució, a fi d’evitar el desequilibri entre les parts o major onerositat de prestacions a una de les parts  en la relació contractual. S’hauria de mantenir, però, dues premises que són les bases subjectiva i objectiva del negoci jurídic celebrat, les quals es podrien veure’s afectades quan la relació d’equivalència de les prestacions que el composen es trenqui i quan la finalitat del contracte resulti inasumible.

En resum, davant de les conseqüències negatives provocades per la crisis sanitària actual del Coronavirus i davant d’una situació d’incompliment definitiva de l’obligació o del contracte o davant d’un incompliment defectuós  s’haurà de requerir a l’altra part contractant creditora perquè s’iniciï una fase negociadora  amb la finalitat de modificar o revisar les condicions del contracte, podent ser de manera temporal, amb l’objectiu de mantenir també durant aquesta situació de crisis l’equilibri de drets de les dues parts en la relació contractual. Tanmateix, d’acord amb el principi de llibertat de pactes i d’autonomia de la voluntat, serà també d’aplicació la regla de “mutuo disenso“, segons la qual, de comú acord, les parts podran deixar sense efecte la relació contractual mijançant un acord de voluntats. En defecte d’acord entre les parts, es podrà intentar acudir a mecanimes extrajudicials de resolució de conflictes (mediació, arbitratge, etc.) quan siguin possibles.  I finalment, si encara  persisteix el conflicte, serà necessari plantejar-se l’opció d’acudir a la via judicial sol.licitant del Jutge que decideixi com s’han de repartir els riscos contractuals ocasionats per la situació de força major provocada per la crisis sanitària en aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus”  d’acord amb els principis de la bona fe i equitat dels interessos en conflicte, havent d’assessorar-se abans en tots els casos esmentats.